El cor de Ciutat Vella amaga un munt d’aventures i anècdotes apassionants. Et convidem que exploris el barri i, a més de descobrir els seus atractius comercials, et deixis seduir per la seva història.
Res millor que començar la nostra ruta a la vora del mar, a les imponents Drassanes Reials: un conjunt arquitectònic civil gòtic que va començar a projectar-se en el segle XIII, durant el regnat de Pere III d’Aragó. Aquí és on es construïen els grans velers al final de l’època medieval. En els temps de major activitat eren capaç de fabricar fins a 12 vaixells alhora! A les Drassanes trobem el Museu Marítim i també podem contemplar l’única resta en peu de l’antiga muralla de Barcelona.
El Raval va viure uns anys salvatges a principis del segle XX, es va convertir en el “Barri Chino”, i s’omplí de tota classe de personatges: mariners, prostitutes, pistolers anarquistes, traficants, jornalers i artistes. Tots ells es donaven cita en un dels locals més bojos que hagi vist aquesta ciutat, es deia La Criolla i es va fundar en 1929 –coincidint amb l’Exposició Internacional de Barcelona–, en una antiga fàbrica de filats al carrer Cid. La Criolla va ser una revelació: comptava amb orquestra en directe i una de les primeres gramoles elèctriques que reproduïa els hits de l’època: tangos, jazz i charleston. També es feien espectacles de transformisme, es bevia absenta i el local comptava amb habitacions individuals per a practicar sexe. La seva fama es va estendre per tota Europa com el local més transgressor i cosmopolita de l’època.
Madame Petit va ser un dels prostíbuls més luxosos i moderns d’Europa, concorregut per clients de tota condició, tenia diverses plantes a les quals s’accedia amb ascensor, a més de restaurant i clínica pròpia per al tractament de malalties venèries. Com tants altres prostíbuls de l’època (La Sevillana, Casa Enriqueta, La Rubiales) funcionava amb la seva pròpia moneda. Els bordells tenien un sistema de fitxes similar al dels casinos. Els clients canviaven diners per fitxes i amb aquestes pagaven a les prostitutes. Al final de cada jornada cada noia canviava les fitxes emportant-se un percentatge del total. Aquest sistema era ideal per als gestors del bordell, perquè així sabien quines prostitutes eren més rendibles. Molt prop d’aquí es trobava la Casa de Baños Can Casteliu, la qual va ser construïda en 1814. El carrer Arc del Teatre és ple d’història!
Sant Pau del Camp és una de les esglésies més antigues de la ciutat. En el seu interior es troba la làpida funerària de Guifré II Borrell, qui fou comte de Barcelona, mort en 911, i que ens ajuda a fer-nos una idea de l’origen d’aquesta construcció. És un monument romànic i primitiu, i un símbol del passat de la Barcelona dels convents, sens dubte tota una raresa en un barri tan vibrant i dinàmic com el Raval. Sant Pau del Camp és una església senzilla, però realment bella, de modesta decoració i que es va construir entre els horts i els camps que quedaven als afores del primer recinte emmurallat de Barcelona. El seu claustre està decorat amb elements naturals i animals fantàstics. De fet, hi ha una imatge molt interessant: la d’una dona a la qual dos gripaus li devoren els pits!v
Si haguéssim de configurar la banda sonora del Raval, sonarien músiques de tot el món, especialment de l’Índia, el Pakistan, Filipines i el Magreb, les comunitats predominants als seus carrers. Però sens dubte, un dels gèneres que millor representa l’essència del Raval és la Rumba Catalana, un estil impur i bastard, que va néixer a Mitjans del segle XX gràcies a la col·lisió de les músiques del Carib (la salsa i el so cubà), variacions pròpies del flamenc, i les melodies i estètica del pop i el rock & roll. El carrer de la Cera és el Hall of Fame de la Rumba Catalana i l’epicentre històric de la comunitat gitana al barri. Aquí trobaràs, en el número 6 i el número 57, dues escultures de l’artista Luis Zafrilla dedicades als genis d’aquest estil musical que va tenir a Peret com a màxim representant, escudat per altres tòtems com El Pescaílla, Gat Pérez, Els Amaya, o renovadors del gènere com Gertrudis i La Troba Kung-Fú.
La Plaça del Pedró és una plaça triangular que convergeix amb el carrer del Carme i el carrer Hospital, i en ella es troba la font de Santa Eulàlia, creada a mitjan segle XVII, encara que l’actual és una reconstrucció del 1952, ja que els bombardejos de la Guerra Civil la van destruir. Es diu que a Santa Eulàlia la van crucificar aquí mateix! A la Plaça del Pedró es pot contemplar la façana de la capella de Sant Llàtzer. A més de ser un dels pocs vestigis romànics de la ciutat, aquest temple va formar part molts anys d’una leproseria (l’Hospital Masells). L’hospital i la capella van ser construïts entre els segles XII i XIV, i en el XVIII es va reformar i va ampliar amb nous edificis.
Es tracta d’un dels llocs més bells i històrics del Raval, l’antic Hospital de la Santa Creu, és un complex gòtic del segle XV que actualment alberga la seu de la Biblioteca de Catalunya, la Reial Acadèmia de Medicina i l’escola Massana, entre d’altres equipaments. Durant cinc segles va ser el complex sanitari més important de Barcelona i va passar per diferents fases de construcció i ampliació. Una dada curiosa: aquí és on va morir Gaudí en ser atropellat per un tramvia en 1926. Va ser un dels últims pacients d’aquest hospital.
La Rambla del Raval és el cor del barri, s’estén des del carrer Hospital fins al carrer Sant Pau. Sempre ha estat l’artèria d’aquesta zona, i testimoni de diferents etapes, començant per la proliferació de la indústria a la fi del segle XVIII i la consegüent adaptació al creixement demogràfic. Aquí és on podem contemplar a la mascota del Raval, el gat de Fernando Botero, ancorat en la jove rambla des de 2003, i ja tot un símbol del lloc. La seva cara infantil i alegre contrasta amb els fets que aquí es van viure el 10 de març de 1923. Aquí és on van disparar de mort a Salvador Seguí: un home multifacètic que va passar a la història per ser un dels impulsors de l’organització sindical Solidaritat Obrera i secretari de la CNT a Catalunya. Allà per l’any 1900 a Catalunya els obrers treballaven en unes condicions lamentables: no hi havia reglamentació, ni horaris, ni seguretat, ni higiene en les factories. Salvador Seguí va lluitar pels seus drets, i gràcies als seus grans dots de comunicació i capacitat de lideratge, va aconseguir tractar-se amb els polítics més rellevants de l’època. Li van anomenar el ‘Noi del Sucre’ per la seva afició a assaborir terrossos de sucre cada vegada que prenia cafè. La seva mort va commocionar la societat catalana de l’època.
Tot un símbol de Barcelona, una de les atraccions turístiques de la ciutat i el mercat més gran de Catalunya. Es va inaugurar en 1840 encara que els seus orígens es remunten a segles enrere, quan era un mercat a l’aire lliure a les portes de l’antiga ciutat. Venedors ambulants i pagesos de les masies venien els seus productes en els límits de les muralles per així estalviar l’impost d’entrada de mercaderies. Aquesta Boqueria va existir des del 1200 fins al 1700 aproximadament. L’actual Boqueria té una superfície de més de 2500 m² i més de 300 llocs que ofereixen una gran varietat de productes locals i exòtics. Aquí també va fer història un personatge molt particular, del qual es pot veure una placa en la seva memòria a la porta del mercat. Es tracta del restaurador Ramón Cabau qui va passar a la història per suïcidar-se en el mateix mercat prenent cianur el 31 de març de 1987.
El CCCB és una institució multidisciplinària que programa exposicions, debats, festivals, cursos, tallers... No obstant això, aquest edifici es va construir a principis del segle XIX amb una altra comesa: allotjar a captaires i desemparats. Si pots explorar el seu interior, el Pati de les Dones, observaràs una bella col·lisió entre el passat i el present. I una curiositat: és possible contemplar la ciutat i la mar reflectides en la franja superior de la vidriera. La Casa de la Caritat acogia principalment a persones amb discapacitat o procedents de famílies sense recursos, a més d’ancians desvalguts. Però va ser un lloc molt actiu que va arribar, fins i tot, a finançar-se gràcies a les seves variades activitats: organitzaven rifes, balls de màscares, es van encarregar del servei de pompes fúnebres de la ciutat i fins al segle XX va ostentar la gestió de la plaça de toros de la Barceloneta. Els homes i dones que rebien recer també fabricaven productes de primera necessitat com galetes, espardenyes o fideus; i fins i tot aquí es va crear la impremta més important de Barcelona.
A la Plaça del Bonsuccés es troba la Seu del Districte i és també un dels nuclis comercials més vius del barri. En aquest enclavament podeu trobar una placa en honor a “La Solidaritat”, el periòdic reformista creat a la fi del segle XIX per l’heroi filipí José Rizal. La publicació va ser decisiva en la conscienciació nacional filipina i, Rizal, (qui va ser mèdic, escriptor i polític), màxim propulsor de la seva independència, sempre de manera pacífica. Rizal és un heroi de la comunitat filipina, una de les més nombroses i actives del Raval. Des de finals dels anys 70s, l’emigració filipina va començar a arribar a la ciutat, i avui dia la seva comunitat està molt integrada en el barri, sent un dels seus epicentres el carrer Joaquín Costa amb nombrosos comerços regentats per filipins. El Raval és un gresol de cultures i nacionalitats, i aquest és un dels seus grans valors i trets identitaris!
El Palau Güell va ser una de les primeres obres d’Antoni Gaudí, el va construir entre els anys 1885 i 1890, i es va inspirar en l’art islàmic per a crear-lo, especialment en el mudèjar i el nassarita. Va ser el primer encàrrec del conegut mecenes català Eusebi Güell –més endavant dissenyaria el Park Güell i la Colònia Güell–, així que aquest monument és clau, perquè sense ell no haguessin existit la resta d’obres icòniques de Gaudí. D’aquest edifici destaquen la innovadora concepció de l’espai i la llum, el seu saló central és preciós –la cúpula és espectacular!–, té multitud d’arcs parabòlics en les seves formes i inusuals trencadissos abstractes avançats al seu temps. El palau té 20 xemeneies, però des del seu exterior només poden albirar-se sis d’elles. Les que es veuen van arribar a l’última dècada del segle XX sense el seu revestiment original, així que en 1991 es va encarregar el seu redisseny a diversos artistes plàstics.
Res millor que començar la nostra ruta a la vora del mar, a les imponents Drassanes Reials: un conjunt arquitectònic civil gòtic que va començar a projectar-se en el segle XIII, durant el regnat de Pere III d’Aragó. Aquí és on es construïen els grans velers al final de l’època medieval. En els temps de major activitat eren capaç de fabricar fins a 12 vaixells alhora! A les Drassanes trobem el Museu Marítim i també podem contemplar l’única resta en peu de l’antiga muralla de Barcelona.
El Raval va viure uns anys salvatges a principis del segle XX, es va convertir en el “Barri Chino”, i s’omplí de tota classe de personatges: mariners, prostitutes, pistolers anarquistes, traficants, jornalers i artistes. Tots ells es donaven cita en un dels locals més bojos que hagi vist aquesta ciutat, es deia La Criolla i es va fundar en 1929 –coincidint amb l’Exposició Internacional de Barcelona–, en una antiga fàbrica de filats al carrer Cid. La Criolla va ser una revelació: comptava amb orquestra en directe i una de les primeres gramoles elèctriques que reproduïa els hits de l’època: tangos, jazz i charleston. També es feien espectacles de transformisme, es bevia absenta i el local comptava amb habitacions individuals per a practicar sexe. La seva fama es va estendre per tota Europa com el local més transgressor i cosmopolita de l’època.
Madame Petit va ser un dels prostíbuls més luxosos i moderns d’Europa, concorregut per clients de tota condició, tenia diverses plantes a les quals s’accedia amb ascensor, a més de restaurant i clínica pròpia per al tractament de malalties venèries. Com tants altres prostíbuls de l’època (La Sevillana, Casa Enriqueta, La Rubiales) funcionava amb la seva pròpia moneda. Els bordells tenien un sistema de fitxes similar al dels casinos. Els clients canviaven diners per fitxes i amb aquestes pagaven a les prostitutes. Al final de cada jornada cada noia canviava les fitxes emportant-se un percentatge del total. Aquest sistema era ideal per als gestors del bordell, perquè així sabien quines prostitutes eren més rendibles. Molt prop d’aquí es trobava la Casa de Baños Can Casteliu, la qual va ser construïda en 1814. El carrer Arc del Teatre és ple d’història!
Sant Pau del Camp és una de les esglésies més antigues de la ciutat. En el seu interior es troba la làpida funerària de Guifré II Borrell, qui fou comte de Barcelona, mort en 911, i que ens ajuda a fer-nos una idea de l’origen d’aquesta construcció. És un monument romànic i primitiu, i un símbol del passat de la Barcelona dels convents, sens dubte tota una raresa en un barri tan vibrant i dinàmic com el Raval. Sant Pau del Camp és una església senzilla, però realment bella, de modesta decoració i que es va construir entre els horts i els camps que quedaven als afores del primer recinte emmurallat de Barcelona. El seu claustre està decorat amb elements naturals i animals fantàstics. De fet, hi ha una imatge molt interessant: la d’una dona a la qual dos gripaus li devoren els pits!v
Si haguéssim de configurar la banda sonora del Raval, sonarien músiques de tot el món, especialment de l’Índia, el Pakistan, Filipines i el Magreb, les comunitats predominants als seus carrers. Però sens dubte, un dels gèneres que millor representa l’essència del Raval és la Rumba Catalana, un estil impur i bastard, que va néixer a Mitjans del segle XX gràcies a la col·lisió de les músiques del Carib (la salsa i el so cubà), variacions pròpies del flamenc, i les melodies i estètica del pop i el rock & roll. El carrer de la Cera és el Hall of Fame de la Rumba Catalana i l’epicentre històric de la comunitat gitana al barri. Aquí trobaràs, en el número 6 i el número 57, dues escultures de l’artista Luis Zafrilla dedicades als genis d’aquest estil musical que va tenir a Peret com a màxim representant, escudat per altres tòtems com El Pescaílla, Gat Pérez, Els Amaya, o renovadors del gènere com Gertrudis i La Troba Kung-Fú.
La Plaça del Pedró és una plaça triangular que convergeix amb el carrer del Carme i el carrer Hospital, i en ella es troba la font de Santa Eulàlia, creada a mitjan segle XVII, encara que l’actual és una reconstrucció del 1952, ja que els bombardejos de la Guerra Civil la van destruir. Es diu que a Santa Eulàlia la van crucificar aquí mateix! A la Plaça del Pedró es pot contemplar la façana de la capella de Sant Llàtzer. A més de ser un dels pocs vestigis romànics de la ciutat, aquest temple va formar part molts anys d’una leproseria (l’Hospital Masells). L’hospital i la capella van ser construïts entre els segles XII i XIV, i en el XVIII es va reformar i va ampliar amb nous edificis.
Es tracta d’un dels llocs més bells i històrics del Raval, l’antic Hospital de la Santa Creu, és un complex gòtic del segle XV que actualment alberga la seu de la Biblioteca de Catalunya, la Reial Acadèmia de Medicina i l’escola Massana, entre d’altres equipaments. Durant cinc segles va ser el complex sanitari més important de Barcelona i va passar per diferents fases de construcció i ampliació. Una dada curiosa: aquí és on va morir Gaudí en ser atropellat per un tramvia en 1926. Va ser un dels últims pacients d’aquest hospital.
La Rambla del Raval és el cor del barri, s’estén des del carrer Hospital fins al carrer Sant Pau. Sempre ha estat l’artèria d’aquesta zona, i testimoni de diferents etapes, començant per la proliferació de la indústria a la fi del segle XVIII i la consegüent adaptació al creixement demogràfic. Aquí és on podem contemplar a la mascota del Raval, el gat de Fernando Botero, ancorat en la jove rambla des de 2003, i ja tot un símbol del lloc. La seva cara infantil i alegre contrasta amb els fets que aquí es van viure el 10 de març de 1923. Aquí és on van disparar de mort a Salvador Seguí: un home multifacètic que va passar a la història per ser un dels impulsors de l’organització sindical Solidaritat Obrera i secretari de la CNT a Catalunya. Allà per l’any 1900 a Catalunya els obrers treballaven en unes condicions lamentables: no hi havia reglamentació, ni horaris, ni seguretat, ni higiene en les factories. Salvador Seguí va lluitar pels seus drets, i gràcies als seus grans dots de comunicació i capacitat de lideratge, va aconseguir tractar-se amb els polítics més rellevants de l’època. Li van anomenar el ‘Noi del Sucre’ per la seva afició a assaborir terrossos de sucre cada vegada que prenia cafè. La seva mort va commocionar la societat catalana de l’època.
Tot un símbol de Barcelona, una de les atraccions turístiques de la ciutat i el mercat més gran de Catalunya. Es va inaugurar en 1840 encara que els seus orígens es remunten a segles enrere, quan era un mercat a l’aire lliure a les portes de l’antiga ciutat. Venedors ambulants i pagesos de les masies venien els seus productes en els límits de les muralles per així estalviar l’impost d’entrada de mercaderies. Aquesta Boqueria va existir des del 1200 fins al 1700 aproximadament. L’actual Boqueria té una superfície de més de 2500 m² i més de 300 llocs que ofereixen una gran varietat de productes locals i exòtics. Aquí també va fer història un personatge molt particular, del qual es pot veure una placa en la seva memòria a la porta del mercat. Es tracta del restaurador Ramón Cabau qui va passar a la història per suïcidar-se en el mateix mercat prenent cianur el 31 de març de 1987.
El CCCB és una institució multidisciplinària que programa exposicions, debats, festivals, cursos, tallers... No obstant això, aquest edifici es va construir a principis del segle XIX amb una altra comesa: allotjar a captaires i desemparats. Si pots explorar el seu interior, el Pati de les Dones, observaràs una bella col·lisió entre el passat i el present. I una curiositat: és possible contemplar la ciutat i la mar reflectides en la franja superior de la vidriera. La Casa de la Caritat acogia principalment a persones amb discapacitat o procedents de famílies sense recursos, a més d’ancians desvalguts. Però va ser un lloc molt actiu que va arribar, fins i tot, a finançar-se gràcies a les seves variades activitats: organitzaven rifes, balls de màscares, es van encarregar del servei de pompes fúnebres de la ciutat i fins al segle XX va ostentar la gestió de la plaça de toros de la Barceloneta. Els homes i dones que rebien recer també fabricaven productes de primera necessitat com galetes, espardenyes o fideus; i fins i tot aquí es va crear la impremta més important de Barcelona.
A la Plaça del Bonsuccés es troba la Seu del Districte i és també un dels nuclis comercials més vius del barri. En aquest enclavament podeu trobar una placa en honor a “La Solidaritat”, el periòdic reformista creat a la fi del segle XIX per l’heroi filipí José Rizal. La publicació va ser decisiva en la conscienciació nacional filipina i, Rizal, (qui va ser mèdic, escriptor i polític), màxim propulsor de la seva independència, sempre de manera pacífica. Rizal és un heroi de la comunitat filipina, una de les més nombroses i actives del Raval. Des de finals dels anys 70s, l’emigració filipina va començar a arribar a la ciutat, i avui dia la seva comunitat està molt integrada en el barri, sent un dels seus epicentres el carrer Joaquín Costa amb nombrosos comerços regentats per filipins. El Raval és un gresol de cultures i nacionalitats, i aquest és un dels seus grans valors i trets identitaris!
El Palau Güell va ser una de les primeres obres d’Antoni Gaudí, el va construir entre els anys 1885 i 1890, i es va inspirar en l’art islàmic per a crear-lo, especialment en el mudèjar i el nassarita. Va ser el primer encàrrec del conegut mecenes català Eusebi Güell –més endavant dissenyaria el Park Güell i la Colònia Güell–, així que aquest monument és clau, perquè sense ell no haguessin existit la resta d’obres icòniques de Gaudí. D’aquest edifici destaquen la innovadora concepció de l’espai i la llum, el seu saló central és preciós –la cúpula és espectacular!–, té multitud d’arcs parabòlics en les seves formes i inusuals trencadissos abstractes avançats al seu temps. El palau té 20 xemeneies, però des del seu exterior només poden albirar-se sis d’elles. Les que es veuen van arribar a l’última dècada del segle XX sense el seu revestiment original, així que en 1991 es va encarregar el seu redisseny a diversos artistes plàstics.
